RunningSupermamisBlog

RunningSupermamisBlog

The RunningSupermamisBlog

Nos encantan las personas con energía, así como sus comentarios positivos! No te cortes!

"La vida es como cocinar, antes de escoger lo que no nos gusta, hay que probar de todo"

www.runningsupermamis.com

Viernes 10 de Marzo

ENTRENOSPosted by SUPERMAMIS Sat, March 11, 2017 23:28:56

Viernes 10 de Marzo de 2017

- Por la mañana un grupo de Supermamis formado por Elena, Ruth, Deborah, Maribel (iniciando con nosotras) y una servidora, nos hemos encaminado hacia Can Vives. Ha sido una salida de 12km de desconexión para disfrutar de la montaña y poder charlar entre nosotras. La salida va cogiendo forma a medida que vamos haciendo camino. Con ojos de cazadora de esparragos, voy ofreciendo la posibilidad de recoger unos cuantos a quien quiera una tortillita para cenar mientras los vamos dejando por el camino. Al final Deborah se ofrece voluntaria para dicha degustación y vamos recogiendo todos los que vemos.

Parece mentira que un vegetal tan pequeño tenga tantos beneficios para nuetro organismo. Es diurético, incrementa la actividad celular de los riñones, acelera el trabajo del intestino, alto nivel energético, antioxidantes que ayudan a combatir el cáncer, respaldan la función celebral, mental y emocional, los problemas oculares y las cardiopatías,... Con su característico olor en la orina al cuarto de hora de ingerirlos a causa de la presencia de dos ingredientes que contienen azufre como es el metil mercaptano y aspargina.


Elena, junto con su instinto explorador, nos ha enseñado una fuente que se encuentra justo por la zona del bosque que queda detrás de la masía, La Font del Llorer. Una fuente curiosa que descansa debajo de un gran laurel acumulando el agua que emerge de la tierra en un depósito y con la salida de agua en un canalillo direccionado a llenar depósitos más grandes; hemos localizado 3, 2 de ellos vacios y uno que acumulaba el agua que salía de la fuente. A parte de la inspección, nos hemos puesto las botas cogiendo los brotes verdes de la zona.



Una vez arrancadas literalmente de ese rinconcito, hemos subido en busca de las cabras. Las hemos visto un momentito, pero al ir con la cría, han salido corriendo de nuestro alcance visual. Hemos disfrutado de las impresionantes vistas de la Torrota, Montserrat y el olor a cabra.

Seguidamente nos hemos dirigido a la Torrota y hemos bajado por uno de los senderos que acaban en el camino de Can Vives. Deborah que ha ido cargando con la bolsa llena de espárragos, los ha repartido a quien se ha querido llevar y nos hemos despedido con nuevos proyectos en mente y ganas de volver a encontrarnos y compartir estos momentos tan nuestros.


- Por la tarde nuestra veterana Ceci y Marcela con un resfriado al que ya tiene hasta cariño y el peque Mateo en las espaldas, han realizado una salida de 12km por el río Llobregat desde el Burés hasta Sant Vicenç de Castellet y vuelta al Burés.

Preciosa tarde con una temperatura que provoca el buen humor y las ganas de salir a comerse el mundo. Mateo observa la preciosa luna casi llena que los acompaña en el camino y le canta un repertorio de canciones en las que destaca la Lluna i la pruna.

Acaban su recorrido apurando la poca luz que queda del atardecer, con el bienestar que deja en el cuerpo la magia del contacto con la naturaleza.


- Otra salida de Elena ha tenido lugar por la tarde, esta vez con sus compañeras de trabajo Eva, Sandra y Rosa que están iniciándose en este mundillo y han cogido la costumbre de salir un par de veces a la semana. Han tenido una compañía muy especial, la de un cerdo vietnamita que han encontrado por el camino.
Han visitado la Torrota y el Cingle embelesadas de sus maravillosas vistas que no dejan a nadie indiferentes. Recorrido de 13 km y, como no, fabulosos entre risas y buena conversaciones, con esa sensación de querer más, y más, ...







8 de Març 2017: Dones lluitadores

ENTRENOSPosted by SUPERMAMIS Wed, March 08, 2017 21:48:39
8 de Març 2017: Dones lluitadores

És necessària encara la reivindicació de 8 de març? Doncs pensem que sí. I a més, pensem que qualsevol via o canal ha de ser utilitzat per arribar a aquesta rememoració. Si més no, és una data que va néixer amb perspectiva revolucionària, amb un significat molt clar: Donar fi al patriarcat i al masclisme. Però és el capitalisme que, encara, vol desformar el significat d'aquesta data i emmascarar-la amb "les flors i violes" de la feminitat sensible i dèbil. Doncs hi ha feina a fer!!. Toca recordar i no esborrar aquesta etapa de la història, que amb tota sinceritat fem consciència diària. I la fem amb la consciència de dones que saben que és viure en una societat patriarcal i no estan disposades a ser tractades com a éssers inferiors. Les dones no som "l'altra cara de la moneda". No som iguals als homes!! Som un genero diferent, amb necessitats diferents i amb l'obligació de tenir les mateixes oportunitats.

Oportunitat de poder practicar l'esport que t'agradi, de tenir temps per fer-lo, de ser respectada per aquest fet ... Feina que no és només del teu entorn, també és nostra! Les persones que decidim practicar un esport, que implica un esforç i rutina, necessiten una disciplina que no és fàcil de portar a terme. Si tot el teu voltant són traves de desmotivació, pressió a diferents nivells, probablement serà un fracàs. Encara avui les notícies relacionades amb l'esport en femení no et deixa impassible. Recordo una de les últimes "machichulades" on es parlava de Lidia Valentín, medallista en halterofília. Li donava més importància al fet d'anar a competir maquillada que en ser bronze en la categoria de 75 kg. Penós... Toca fer molta feina i toca fer molta consciència, d'aquí l'essència del nostre grup.

Per sort en el món de córrer ha evolucionat en positiu. I no podem deixar de parlar de la gran Kathrine Switzer com la primera dona que va corre i acabar la marató de Boston de 1967 amb tots els impediments que feien impossible que les dones poguessin corre. Encara algunes de les nostres veteranes, Ceci, Pepi i Lola ens parlen d'una època, no fa molts anys, en la qual veure una dona córrer no era comú. Ara sí, en bona mesura, això vol dir que no ho estem fent pas malament. Tot i ser horripilant trobar samarretes color roses per les dones i blaves pels homes... encara podem dir que fa riure...
Per això i molt més!, seguirem lluitant!!! Laura aprofitant el moment de feina per fer les seves sèries d'escales amunt i avall. Ruth, Dèborah i Jovita fent grimpades fins a la torrota i tertúlia familiar amb la Xènia. Elena, imparables moviments aeròbics i buscant tots els moments per entrenar, passejada de 9 km per anar a recollir nens al cole. Cris, coordinació de logística familiar, ritme frenètic de compres i, la millor teràpia, amb altre gran dona, la seva mare. Ceci, donant tota la seva energia a "sus abuelitos" com ella mateixa diu. Una dona excepcional que emana aquestes bones vibracions. Paola, incorporant a la seva frenètica agenda diària uns instants per ella mateixa, així poder sortir a córrer i entrenar. Airina i jo, per fi!, hem pogut quedar per fer uns quilòmetres juntes! el que la sigue la consigue! I així podem parlar de cadascuna de nosaltres. Conscienciades de les nostres obligacions, però també conscienciades cada vegada més dels nostres drets i les nostres llibertats.

¿A qué hemos salido hoy?

ENTRENOSPosted by SUPERMAMIS Fri, March 03, 2017 16:12:13
Viernes 3 de Marzo de 2017

Los entrenamientos de las mamis no han parado. En bicicleta, a andar o a correr, cada una a su ritmo, algunas recuperándose de lesiones que, por suerte, ya se han curado. Lola, Pepi, Marcela, Anna y Ceci son las máquinas que no paran nunca y, salida a salida, disfrutan del deporte que más les gusta entre risas y buena compañía.


Las que estábamos en recuperación postmaratoniana hemos ido saliendo como mejor ha convenido a nuestros cuerpos. Unas caminando, otras corriendo suavecito, otras con un poco de bici, pero todas con muchas ganas de poder empezar con nuestros entrenos diarios que nos mantienen enérgicas. El entreno de hoy ha sido el primer día de running, más o menos normal, en casi dos semanas. Aunque nos ha costado arrancar, ni la respiración ni las piernas querían adaptarse a lo que les decían nuestros cerebros, hemos conseguido hacer la misma distancia, pero con más desnivel del que habíamos planeado de un principio.

La idea principal era que Cárol y Ruth conociesen la casa del Guinardeu con su Balma y el acueducto que mandó construir en el siglo XIX el dueño de la Masía de la Torra (poseía las tierras del Guinardeu, compradas en 1697, vendidas y de nuevo adquiridas en el 1759 por un descendiente del señor Torres) para que llegase el agua de la fuente a su masía situada a un par de kilómetros más abajo. con ganas de conocer la historia, hemos salido del colegio de Can Serra, Cárol y yo, en busca de Ruth que bajaba desde Vacarissses. Nos hemos encontrado por la Colònia Gall y hemos seguido nuestro ascenso hasta llegar al camino que nos lleva a dichos tesoros.



A las dos les ha encantado encontrar estos rincones en los que nunca habíamos parado atención y por delante de los cuales hemos pasado muchas veces. Lo poco que queda de la casa y la balma, escondidas y con el paso casi tapado por la vegetación, hacen de este lugar un rinconcito con mucho encanto. Estando en la balma íbamos viendo varios espárragos que nos daba para una buena tortilla, así que dispuestas a llenar la mochila de Cárol nos hemos entretenido a buscar unos pocos. ¡Como hemos disfrutado! Al no pasar nadie por allí, toda esparraguera cargaba con preciosos espárragos, a cual más alto y más gordote.



De nuevo en el camino, hemos empezado de nuevo nuestro recorrido hasta la siguiente parada, el acueducto. También les ha encantado a las dos. Cárol, experta en construcciones, ha disfrutado estudiándolo un poco, aunque de seguida se le han ido los ojos de nuevo a las esparragueras. ¿A que hemos salido hoy, a correr o a buscar espárragos?
Foto de rigor y aquí es donde nuestro primer planteamiento del recorrido ha cogido otra forma, ¿Y si la hacemos circular? Llega el verdadero reto del día, la calle Pineda.



Bajamos hacia la masía de la Torra y empezamos la subida de esa calle que parece no tener fin, Cárol no perdiendo de vista las esparragueras, Ruth suspirando por su amada subida y yo sin parar ni ha quejarme porque si no no la acabo. Empalmamos con la calle del Cingle Moliner y acabamos en el pueblo de Vacarisses. Aunque es de ascenso duro, nos ahorramos unos 3 km aproximadamente, así que como hay tiempo y quedan ganas, volvemos con Ruth a Can Serra por los senderos de la zona de la Font de l'Orpina. Nos entretenemos con algunos espárragos más y con alguna casa en ruinas para inspeccionar.

15'5km y 500m acumulados de risas y disfrute que nos hacía mucha mucha falta y una buena tortilla. ¡Hasta la siguiente salida!









TALAIES DE L'OBAC

ENTRENOSPosted by SUPERMAMIS Sun, February 12, 2017 17:27:36

Les Talaies de l'Obac
11 de Febrer de 2017

L'itinerari d'avui ha estat més productiu que mai. Una ruta circular d´uns 20 km aproximadament, que ens ha fet conèixer molt millor el patrimoni limítrofa entre dos municipis: Vacarisses - Terrassa.
Urb. Farinera - Mas Farinera - camí cursa Campana fins camí Matagalls-Montserrat que seguirem - Casa nova de L'Obac (la pastora) - Camí Capablanca - Camí Can Còdol - Urb. Farinera

La nostra sortida anava alimentada bàsicament per la preparació d'una sortida que farem en breu amb la canalla. Els volem ensenyar d'una manera representativa el camí del bandoler capablanca. Aquest camí, tot i que aquest bandoler segurament va tenir molts, és potser un dels més representatius, ja que forma part del camí ral de Rellinars fins a la casa vella de l'Obac, on la llegenda diu que va morir sota una bóta de vi. Però d'això, i d'aquesta figura tan màgica que va ser aquest senyor, ja parlarem en altre blog. Tot i això, hem aconseguit el nostre propòsit i a més hem tingut l'oportunitat de gaudir de lluny les talaies més impressionats que formen part del parc: El paller de tot l'any, la Roca Salvatge i el Castellsapera.


Aquest últim és un dels massissos mes alts (939 metres) dels dos municipis, Vacarisses i Terrassa, i es troba fent terme entre els dos. Ens hem quedat amb les ganes de fer cim, però la climatologia i la besada de terra de L'Elena no ens ha permet. Ara tenim una Elena amb uns llavis luxuriós i lasciu com mai!!!!! Això no obstant, assignatura pendent.

Hem gaudit l'interior de la casa Vella de l'Obac i destaquem el fris decoratiu estil" Opus Spicatum" romà (espina de pez) que segurament té més de 1000 anys. Aquesta construcció, en bon estat de conservació, sembla formar part originariament d'una torre de guaïta del territori envers els sarraïns i que posteriorment es va abandonar.

De tornada agafem el camí Ral del nostre bandoler i parem a beure una miqueta d'aigua de la font de carlets. Donem sortida al camp de tir de Rellinars, travessem la carretera i agafem camí cap a Can Còdol on seguidament ens encaminen cap al nostre punt d'inici.



TRESORS DE CAN CÒDOL

ENTRENOSPosted by SUPERMAMIS Sun, January 29, 2017 21:10:12
TRESORS DE CAN CÒDOL 29 de Gener de 2017

Avui ens hem adentrat en la cara nord-est del nostre parc Natural de Sant Llorenç del Munt i L'Obac. És la part més boscosa i plena de vida situada darrere dels Cingles, i segurament per aquest motiu la menys coneguda i la més misteriosa... També la part que guarda els testimonis més latents dels avantpassats.


La Laura ens va passar una informació sobre una cova a la cinglera de can Còdol i l'Elena i jo, allà que hem anat! Amb les millors gales espeleològiques anem a la recerca de la cova.

Donem sortida des de la farinera direcció la masia de Sanana. Agafem un trencall a mà esquerra i seguim el sender. Tornem a agafar una altra derivació i passem la riera de Sanana. Avui l'hem trobat gairebé sense aigua, és per això que hem passat sense majors complicacions.
Trobem de cop el primer tresor, el mur de maçoneria del molí de Can Còdol. Aquest molí, com molts molins antics de pedra, estaven construïts a tocar rieres o rius. La roda de pedra estava unida a un eix que treballava gràcies a la força de l'aigua. A peu del molí i mig tapat per la terra, encara podem veure una petita finestra de mig punt abovedada que donava sortida segurament a l,aigua que feia girar el carcabà o eix que donava el moviment. Aquest forat dóna espai a una habitació inferior on s'allotjava la maquinària que gestionava tota la dinàmica depenent de la força de l'aigua en aquell moment. A la part practicable o sala de moles, encara trobem la pesada pedra circular i podem intuir com podia ser el procès. Aquesta sala data de 1778 a una inscripció de la pedra, any d'una possible reforma, ja que la documentació arxivística fa referència al 1727. No obstant 238 anys són prou per la bona disposició del conjunt. A la part de darrera i pujant pel camí, trobem la construcció anexa del pou d,aigua que donava la força amb la seva caiguda.


Seguim la nostra recerca "Còdolera" i anem a descobrir el segon tresor. Els possibles forns de la masia. Ens trobem amb dues teuleries situades també a peu de riera, a uns 200 mts, de la masia. Són dues construccions no molt grans col·locades en disposició paral·lela dels quals només podem veure les obertures. Els espais destinats a les fogaines estan actualment coberts de terra.

I ara si, anem per la tercera... aquí la cosa es complica!, pujem cap amunt, baixem... i res ens fa intuir com podem localitzar aquest forat! Per sentit comú aquesta cova ha de ser produïda per l'erosió de l'aigua. Així que l'única possibilitat és mirar cap a la riera de can còdol. L'Elena que te vista d'àliga i intuïció de guineu sembla que ha vist alguna cosa. Un caminet mig trepitjat que encamina cap a la cinglera de sota la masia. I Bingo!!!! Una fantàstica cova que serà deleite d'aventures dels nostres nens. La cova està mig amagada entre la vegetació de la ribera i té accés amb una divertida escala construïda amb troncs. L'interior és una fantàstica explicació visual de les espeleotemes que formen la cavitat. Un espai d'uns sis o set metres, però suficients per seure dins i poder donar espai a la imaginació més fantàstica i sentir-te una Ali-baba en mig l'Obac.

Amb la satisfacció de les nostres descobertes seguim riera a contracorrent i donem sortida a la pista que comunica Can Còdol amb les Vendranes on baixem com còdols cap a casa.

SuperMamis

ENTRENOSPosted by SUPERMAMIS Wed, January 25, 2017 12:44:09
No damos a vasto a escribir todas las salidas que realizan nuestras mamis. Es un seguido de entrenos, salidas de mantenimiento, de relajación, de... Un simple salir por salir, porque nos gusta y no tiene que haber un motivo para hacerlo. Hay días de salidas por solitario, en pareja, en trío, en grupo, con los caninos, en cómo se pueda y si es con nuestra compañía, mejor que mejor.

Son momentos de desconexión, tiempo del que nos apoderamos para hacerlo nuestro, descubriendo caminos, lugares con historia, con encanto, donde todo esfuerzo merece la pena; gran compañerismo en esperarnos, en correr a ritmos más lentos o más rápidos de lo acostumbrado por estar juntas, las charlas terapéuticas y la gran amistad que surgió a raíz de este deporte que nos ha unido.

A veces incluso la salida acaba en una cafetería para hacer un café o una cerveza, hay veces en las que se acaba en la cafetería directamente. Reímos, aprendemos, nos culturizamos, nos desahogamos, nos damos consejos, nos apoyamos, nos animamos y, todo esto, mientras nos ponemos en forma.

No importa si hace frío, hay viento o está lloviendo, eso lo hace más divertido. Y que decir de las nuevas incorporaciones… Que hacemos pocos km, ¡No importa! Que vamos más lentas, ¡Que más da! Nos encanta ver la evolución de nuestras compañeras, un día es un “No puedo más” y al cabo de unas semanas se transforma en un “¿Ya está? ¿Hacemos media horita más?”

Gracias Mamis por los kilómetros, los instantes únicos, las charlas, las cervezas,… Por ser como sois, compañeras, amigas,… Siempre es un placer…




Muntanyes Russes de Sant Vicenç de Castellet

ENTRENOSPosted by SUPERMAMIS Sun, January 22, 2017 17:45:59
Muntanyes Russes de Sant Vicenç - 22/01/2017
_______________________________________________________________

Una de les últimes excursions de la Laura ens va fer "dentetes"... Tot i que moltes de nosaltres ja coneixíem les espectaculars Roques Blaves de Esparreguera, mai haguéssim pensat que tant de la mà i a escala petita trobaríem aquesta meravella geològica al pati de casa!!I allà que hem anat.


Tot sortim de Vacarisses, pugem per la urbanització de la farinera direcció al Vilar. Deixem a una banda el Castell de Castellbell i el Vilar (Castell Bellit). Castell Situat sobre un cerro molt proper a la població del Burés. Una preciosa edificació originàriament gòtica, documentat des del s. X i restaurat en segles posteriors.
Seguim la riera de Marganell fins al trencall del Serrat del Senyoret, on sortim a Sant Vicenç de castellet pel polígon industrial de les Vives. El nostre poble d'investigació geològic aquesta vegada! Pugem direcció a la pedrera i tenim com a punt de referència per la nostra descoberta, el castell de Castellet.

Aquest castell, desgraciadament, es troba en un estat molt ruïnós. Únicament queda la torre i alguns altres restos dispersos. Sota el cerro on està ubicat, hi ha les "muntanyes russes de Sant Vicenç"... i les hem trobat, les hem pujat, les hem baixat, les hem escalat!! Ara entenem el concepte de Muntanyes Russes donat de manera popular.



Però què és aquesta curiosa formació geològica? Semblen ser un conjunt de xaragalls o badlands, també anomenats farina de falla i segons ens ha explicat un senyor dit en termes generals i popular "capaços". Ens trobem un terreny d'unes 5 Ha, sense sòl i amb una vegetació molt pobra. Únicament podem diferenciar pins blancs. Un arbre, com sabem, que té la particularitat de créixer en les situacions més inversemblants i menys propícies per a la vida. Doncs aquestes margues blaves d'origen marí són corresponents al període Eocè de la Terra. I són el efecte de la tectònica de plaques d'aquella etapa de la terra. En aquest mateix període també es van formar els Alps i l'Himàlaia. Posteriorment arribarien les primeres glaciacions.

El resultat actual és la conseqüència de la coincidència d'un terreny pendent, d'un substrat de margues toves poc coherents i molt susceptibles a l'erosió de pluges intenses esporàdiques i, probablement també d'alguna acció humana inadequada. (No oblidem que tenim una pedrera al costat...) Així trobem un paisatge geològic de crestes i valls en un espai reduït que podrien ser representació a petita escala de les serralades i conques a escala continental.

Ampliant la nostra investigació, també sembla que trobem més àrees de margues blaves o grises aixaragallades com aquestes als municipis veïns de Castellgalí i de Marganell, entorn d'Igualada a la comarca d'Anoia i a la plana de Vic a l'Osona.

Una curiositat és el nom del barri del Raval de Sant Vicenç, La Farinera. Desconec si és efecte d'aquesta farina de falla que ocupa el terreny propé o és derivat d'altra terminologia més evident. No obstant és ben curiosa l'assimilació de termes.


Amb l'acumulació de dades al cap i l'acumulació de terrenys "trencacames" a les cames, tornem a la rotonda de Sant Vicenç on fem separació de circuits. Espe, Laura i Elena tornen cap al poble i jo continuo cap al poble de Castellgalí on he quedat amb la família.



CUL DE LA PORTADORA

ENTRENOSPosted by SUPERMAMIS Thu, January 19, 2017 19:04:45
CUL DE LA PORTADORA

17 de gener de 2017

Dimarts vaig ser al Cim del Cul de la Portadora de la Serra que porta el seu mateix nom, Serra de Cul de Portadora. Aquest turó, que actualment fa partició entre els termes municipals de Monistrol de Montserrat i Esparreguera al cantó del Bages i Vacarisses al Vallès Occidental, té una elevació màxima de 461 metres.

Una ruta que, per ella mateixa, es mereix ser gaudida en tota la seva carena. És culminada amb la sempre impressionant visió de Montserrat . Des de la variant oriental per on puja l'aeri. Punt enclau on es donen la mà el Baix Llobregat i el Bages.
Aquestes muntanyes formen part de la Serralada Prelitoral i tenen personalitat pròpia, així com un especial atractiu. Entre els quals, són meravellosos observatoris tant del inconfusible paisatge montserratí , com de la serra de l'obac i la mola de Sant Llorenç de Munt, a l'altra banda del riu.

Un nom, peculiar i divertit per un cim com aquest. Després de llegir i imaginar similituds gràfiques d'aquest nom mentre pujava corrent pel coll de cabres ... muntanya que si observem de lluny dóna la figura d'una portadora (semal) cap per avall, cul per la forma que destaca prominent a tota la serra, potser era posició d'intercanvi de notícies "portadores" ... vaig recordar que algú en va explicar altre teoria. En època de la guerra civil, va ser enclau de transmisió d'ona portadora de ràdio. Potser ve d'aquí el nom...


En tot cas, actualment és un punt fascinant amb la culminació d'una hiperactiva senyera (col·locada pels nostres amics petja cims), que és impulsada constantment pel vent, un petit santuari a la verge morena i una caseta metàl·lica on s'albergava una petita estació meteorològica, avui buit.

El descens per tota la carena és feta per les cabres. Passem de senders frondosos a plena carena de pedra grisa fins a arribar al coll de les bruixes. On, ara si, podem baixar com còdols...





« PreviousNext »